En català: La lluna

La lluna se sentia trista. Tot d’una la gent la mirava amb uns ulls oberts i plens d’admiració, però al cap d’un temps s’adonava que per molt que ho intentés, era com si la seva presència passés ignorada pels éssers de la Terra.

Això la feia sentir malament, no sabia què fer per sentir-se estimada.

Un bon dia, va atrevir-se. Es va apropar a una nena que la mirava amb carona d’innocència, amb els ulls de qui descobreix un pastís de xocolata, i a cau d’orella li va preguntar:

-"Nena... Com és què la gent no m’estima?"

La nena li va respondre: "D’on ho treus això que la gent no t’estima?"

La lluna li respongué: "Hi ha moments que em sento acompanyada, sento l’escalfor de la gent, les seves mirades, sento que existeixo, em reconeixo en els seus somriures. Però d’altres vegades, em sento sola, trista i angoixada perquè la gent n’ignora, no compten amb mi per a gaire res. És com si desaparegués…"

Amb cara de qui no ha trencat un plat, la nena li va contestar: "És clar que desapareixes. Et vas fent petitona poc a poc i desprès, la meva mare diu que te’n vas a dormir uns dies. Quan despertes, et vas fent molt i molt gran, fins que amb la teva llum ens il·lumina i aleshores ets com un far al mig de la foscor de la nit".

Allò va desconcertar a la lluna. Ella no n’era conscient de que això fos així.

A partir d’aquell dia, va començar a observar-se. Poc a poc es va adonar que fins aquell dia, no s’havia parar a fer-ho mai. Va poder experimentar gràcies a veure's reflexada en un oceà, que certament des de la Terra, es produïa aquest efecte. El seu tamany, la seva forma, anava canviant amb el transcurs dels dies. Però ella era sempre allà!!! Com podia ser això!!!

No va tardar en descobrir-ho. La Terra cada 28 dies, es col·locava exactament entre ella i el Sol. Això feia que la gent no la pogués veure i el propi moviment de la Terra era qui amb el seu anar i venir, la feia a vegades gran i a vegades petita.

Aleshores es va preguntar: "Qui sóc jo? Un reflex de la llum del Sol? Una ombra de la Terra? No!! Jo sóc la lluna i no em falta cap tros!! Ni apareixo i desapareixo. Jo hi sóc sempre!".

Tot just va acabar d’entendre això, quan de sobte, tot va deixar de tenir importància. La seva llum ja no era el reflex de la llum del sol. Ara tenia llum pròpia. La seva pròpia essència, la seva veritable realitat, lluïa espectacularment cap en fora, des de el seu interior. "Ara sé qui soc!!" i les pors van marxar, i les ombres es van esvair. I la nena que la sempre la mirava des de la Terra li va picar l’ullet i li va dir. "Sí ara saps qui ets".

Des d'aquell dia, aquella lluna brilla en el cel amb la seva pròpia llum. En Plenitud.