Com començar un conte de fantasies amb personatges fantàstics, on tot és possible, on les fronteres les determina el que escolta i reprodueix espontàniament dins seu, del seu cervellet, tota faula amb imatges, personatges, paisatges, sentiments, sons, experiències i emocions?
Cap al vespre el sol començà a caure per l'horitzó, havia estat un dia amb un sol radiant d'aquells en els que la vida ha valgut la pena. Flors, fulles ja crescudes i verdes després d'una primavera amb pluges, sol i pluges, una mica mes de sol i una mica mes de pluges. Són temps on les llavors germinen i la esperança s'apropa per donar-nos la mà. Plens de somnis i il·lusió per un futur creixent creat i construït per cada un dels habitants d'una civilització compromesa amb l'amor i la pau, on el temps és pausat, on els canvis són lents i profunds, on la tranquil·litat la connexió amb la terra i entre les arrels d'un mateix, és la clau. On créixer és fer-ho cap al cel cap al sol.
Una llavor germinant allà al fons de la terra creix amb força sense dificultats, sense por, com un galgo imparable a punt de guanyar la cursa. La terra és fèrtil, la temperatura ni massa calorosa ni massa freda, la terra nodrida per anys de repòs i cuidada per ells dos. Ella li parla amb tendresa i ell li explica alguns dels somnis que tenen. Són l'Alzina i el Roure, arbres ferms propis d'aquelles contrades.
Humans eterns amics o enemics d'aquesta civilització s'apropen per recollir fulles, bolets, herbes. Per passejar, per seure prop d'ells i sentir l'aroma d'una civilització amb anys d'història sense massa ambicions, basada en la estabilitat i l'equilibri, on l'aire es pot sentir net i pur. L'Adrià avui s'ha enfilat al Roure (diu que és el seu arbre preferit), ell entre resignat i content, primer per por que li pugui trencar algun dels seus braços o que al baixar remogui la terra on la llavor germinada està esperant l'estiu per treure el cap, i segon per sentir la innocència d'un nen que content pot gaudir la vida tant com ell, respirant el que ell respira, somiant el que ell somia.
L'Alzina observa allà al costat l'entorn i només espera que aquest any no tornin aquell humans amb unes maquines que fan tan soroll i que l'any anterior es van endur el Pi, un dels seu company de camí de tota la vida, de fet ja hi era quan ells van arribar. Una de les coses que la fa sentir molt bé en aquests dies es sentir a través de les seves arrels que la llavor ja està creixent allà dins la terra i es pregunta com serà al treure el cap, quin nom li posaran, quins somnis tindrà, que li agradarà pensar... L'Adrià ha baixat de l'arbre i s'allunya pel corriol cap a casa seva.
Avui ha sortit el sol i ha estat fabulós, ara comença a caure per l'horitzó. Demà comença l'estiu i la llavor potser ja estarà llesta per treure el cap.
VISITA MI WEB
Hace 1 año